Qui ets? Què hi fas aquí? A la meva habitació a mitja nit…

La ciència va ser la realitat paral·lela en què em recloïa per suportar l’angoixa que m’assetjava a tota hora.

Els homes… Qui sap per a què esteu fets els homes…!

Aquest maleït planeta se’ns espolsarà com el que som: una plaga, un paràsit molest i perillós!

L’home és una bèstia estranya: no té un camí marcat i acaba malmetent tots els camins…

Una cosa és ser civilitzat, però l’obediència, la passivitat social, no em semblen pas gens recomanables!

No, Joan, no vinguis…No soc la Mònica: soc un somni, un ésser de paraules, una imatge fugaç…

Ara, malgrat tot el dolor que arrossego i tot el que encara s’hi afegirà, tinc una brúixola.

Després hi haurà un gran buit entre nosaltres, una terra de ningú, l’espai interminable entre dues galàxies…

Sap què penso, sovint? Que potser la pulsió de mort ha guanyat la partida i la humanitat ja s’ha deixat anar…

Què passarà, papa? Hi ha gent que diu que no tenim futur… En tindrem, de futur?

I vosaltres… Voleu saber-ne del vostre desig?